Iniciem un cicle d’entrevistes amb els guanyadors en anteriors edicions dels premis que atorga la Fundació i, ara que el jurat de l’edició 2018 del Premi Ferran Soldevila està valorant les obres presentades, hem pensat que la millor manera de començar és amb una entrevista a Antoni Simó, guanyador de l’edició 2017.
Entrevista:
Podem dir que ja ho sabem tot de la història de la repressió cap al català? L’actitud del govern espanyol cap a la llengua catalana, avui dia, es pot considerar que té continuïtat amb el que passava al segle XVII?
Crec que en el llibre queda demostrada una altra cosa. Tant o més rellevant que les mesures de repressió lingüística són els efectes dels intercanvis lingüístics desiguals generats pels processos de construcció dels estats moderns; uns intercanvis desiguals que serien característics dels comportaments imperials o hegemonistes antics i moderns, entre ells l’hispànic. Perquè, tal com recentment han destacat sociolingüistes com John Wendel i Patrick Heinrich, els contactes lingüístics desiguals han jugat un rol històricament fonamental en la minorització i pèrdua de les llengües. Al meu entendre, avui dia, la “batalla” de les llengües (català-castellà) està situada primordialment en aquest punt de tensió.
Com valora la divulgació de la història en català? Avui disposem de revistes com “Sàpiens”, “El món d’ahir”, es publiquen nombrosos llibres…Estem en un bon moment?
Crec que avui dia han quedat desmentides algunes veus (Enric Ucelay da Cal hi havia insistit especialment fa tres dècades), segons les quals la petitesa del mercat català acabaria per ofegar la historiografia catalana. Tanmateix, cal no oblidar que el repte del canvi tecnològic accelerat que estem vivint és formidable i que, en bona part, el futur de la cultura i de la llengua catalanes es jugarà en les capacitats d’adaptació a aquests canvis. Per encarar aquest repte calen projectes de divulgació professionalitzats, plataformes de cooperació entre investigadors, divulgadors i empreses, i una cosa que, ara per ara, no disposem: una institucionalització pròpia i forta de l’activitat historiogràfica i en general de la cultura fetes a casa nostra.
Què representa per a vostè haver guanyat el Premi Ferran Soldevila?
Que una obra meva estigui vinculada a la figura de Ferran Soldevila a través de la concessió del premi resulta, indubtablement, un gran honor. Juntament amb Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila ha estat el gran mestre de la historiografia catalana contemporània. Però, a més, Soldevila ha esdevingut per a mi un model d’intel·lectual rigorós però alhora compromès, el qual va dedicar tota la seva vida, sovint en condicions extremament adverses, a la defensa de la cultura i de la identitat catalanes. Una tasca enorme feta possible per aquella “santa continuïtat” de la que Soldevila ens parla en els seus dietaris. En definitiva, per a mi, Ferran Soldevila és un referent ja que va combinar quatre coses cabdals per a la tasca d’un historiador: rigor científic, treball continuat, honestedat intel·lectual i compromís social i nacional (és a dir, compromís amb la comunitat de convivència).