Des de fa 36 anys, la Fundació Congrés de Cultura Catalana convoca el premi Ferran Soldevila de biografia, memòria i estudis històrics dels Països Catalans.
Ferran Soldevila (1894-1971) fou un dels historiadors catalans més importants i amb més renom del segle XX. Tanmateix, la Guerra Civil i els 40 anys de dictadura van arraconar la seva obra, fent-la desconeguda, encara avui dia, per a la majoria del gran públic. Des de la Fundació Congrés de Cultura Catalana volem recuperar la memòria de Ferran Soldevila, i per a fer-ho, entrevistem el professor d’història contemporània de la UAB, Enric Pujol, expert en la figura de Soldevila. Analitzarem la seva biografia des de la infantesa fins la mort, passant per la influència d’Antoni Rubió, l’amistat amb Cambó, l’exili a França o l’activitat clandestina que dugué a terme durant els anys de la Dictadura. Exemple de rigor i de catalanitat, conéixer Ferran Soldevila és aproximar-se a una de les grans figures de la historiografia catalana del segle XX
Escolta l’entrevista
Ferran Soldevila mor el 1971, en ple franquisme. Influeix això en la percepció que en tenim d’ell avui dia?
Jo crec que sí. Si hagués mort després de la dictadura, se li haguessin fet uns homenatges que no van arribar fins molt després. Fins al centenari del seu naixement no hi haurà un reconeixement de la seva obra i de la seva aportació.
Cal dir que abans de passar a ser un clàssic, passes per ser un “passat de moda”. Cada generació interpreta la tradició i les figures referencials en funció del seu present. Ara torna a haver-hi una necessitat de valorar Ferran Soldevila i la seva aportació.
Què en sabem de la seva infantesa i els seus primers contactes amb la llengua catalana?
Neix al si d’una família benestant, el seu pare era notari i membre de la UFNR, mentre que la seva mare, d’origen basc, era una gran apassionada del teatre, fet que aportà un important pòsit cultural a l’entorn familiar. Pel que fa a la llengua, tot i que a casa parlessin en castellà, va créixer parlant també català amb la mainada i els amics amb els que jugava de ben petit.
Un cop a la universitat, entrarà en contacte amb Antoni Rubió. Quin fou el seu rol en l’afecció de Soldevila per la historiografia?
En aquells moments a la universitat no hi havia continguts en català, i va ser Rubió qui va impulsar els Estudis Universitaris Catalans. De la mateixa manera, va ser pioner en la conformació de l’Institut d’Estudis Catalans, un organisme d’alta cultura amb un interès especial per la història, i que més tard s’obriria a altres branques, com la filològica o la de ciències.
Per a tota una generació, Rubió era vist com a referent d’aquesta visió d’unir catalanisme amb modernització i rigor crític. Ferran Soldevila sempre es considerarà un deixeble seu.
Cap a finals de la dècada de 1910, la popularitat de Soldevila germina en el camp de la poesia. Què suposa aquesta branca literària a la seva obra vital?
Ell es considerà sempre un poeta. El fet que fos conegut abans com a poeta que no com a historiador, denota la seva capacitat d’escriptor complet. Sap diferenciar molt bé, i així ho plasma, entre el rigor científic que requereix la historiografia, i el caràcter més divulgatiu d’altres seccions literàries com el teatre o la poesia.
Aquesta capacitat estilística tindrà un doble benefici, tant per a ell com per als lectors. Per a ell, perquè el fet de saber escriure t’ordena el pensament, i pels lectors perquè fa que els textos siguin entenedors, vius i atractius.
També va excel·lir en l’àmbit periodístic, fet que el configura com a un escriptor polivalent i molt complet. És aquest un factor diferencial si el comparem amb la resta d’intel·lectuals del moment?
Totalment, no n’hi ha gaires de tant complets com ell. És un cas força insòlit. Probablement, el seu èxit com a historiador va tapar la resta de facetes en les que també va destacar. La seva poesia, per exemple, no ha sigut estudiada de forma especialitzada. Com tampoc se li ha reconegut encara la seva capacitat com a escriptor de dietaris, entre d’altres coses, perquè encara no hem pogut publicar-los tots.
De totes maneres, cal dir que per a ser un bon historiador, cal ser un bon escriptor, ja que si no, et serà molt més difícil fer arribar la teva obra a un gran públic. Vicens Vives o Pierre Vilar en són clars exemples en el camp de la historiografia.
Pel que fa a Història de Catalunya, la seva obra cabdal, quins són els factors que la converteixen en un llibre diferencial? Quin paper hi juga Cambó?
Cambó és qui encarrega l’obra, és un mecenes. El fet que el triï a ell, tot i ser el líder de la Lliga (Regionalista) i Soldevila militant d’Acció Catalana, un partit d’intel·lectuals de centre-esquerra, anava dirigit a crear un relat que fos assumit per a un espectre polític molt ampli. Cambó aspira a obtenir un èxit editorial i vehicular les idees del catalanisme polític. Soldevila vol sintetitzar tot el procés nacionalitzador que la societat catalana havia viscut recentment. L’obra és de 1934-35, és a dir, pocs anys després de la instauració de l’autogovern de la Generalitat en el marc de la II República. Soldevila pretenia explicar a un gran públic quin era l’origen i l’evolució d’aquest sentiment catalanista al llarg del temps. És dels primers a fer-ho d’una forma tant nítida i sintètica, en una forma quasi d’assaig, fet que li donarà a l’obra el caràcter de modernitat historiogràfica que la farà diferent.
Com va involucrar-se amb la República durant la Guerra Civil?
De seguida es posa del costat de la Generalitat, sent conscient que si guanyen els franquistes, es produirà un genocidi cultural català. Farà pamflets, donarà conferències, intervindrà en l’Institut de les Lletres Catalanes, des d’on s’editaran llibres i la Revista de Catalunya. El seu germà Carles, també escriptor de renom, es desentendrà del conflicte i li demanarà que es reuneixi amb ell a París. Ferran li contestà: “enmig del caos, sobreviu qui és capaç de crear un univers”. I ell va crear aquest univers.
Amb la victòria dels franquistes, però, es va veure amenaçat i va emprendre el camí de l’exili el setembre de 1939.
El 1943 va tornar de l’exili.
Cap al 1943, quan la derrota de l’Alemanya Nazi comença a vislumbrar-se, el règim franquista relaxa la repressió a l’interior per tal de netejar la seva imatge davant dels futurs vencedors del conflicte mundial. Aquest fet propiciarà el retorn de diversos intel·lectuals exiliats, Ferran Soldevila entre ells. Només el podien acusar d’opinió política, el que suposava una gran arbitrarietat pel que fa al càstig, ja que podia anar des d’una repressió brutal fins a res. L’objectiu és crear un ambient de por, un mecanisme d’aparent arbitrarietat.
L’empresonaran només un dia. La repressió que va patir la va viure en l’àmbit professional, perdent la capacitat de continuar com a professor de la UB. Serà readmès al cos d’arxivers i bibliotecaris durant la dècada dels 50, però amb la condició que no pugui ocupar mai càrrecs directius.
Durant el tardofranquisme, després d’escriure gran part de la seva obra vital, la historiografia espanyola li professa cert respecte o el margina?
La historiografia espanyola sempre ha estat molt complicada. Durant la postguerra, Soldevila escriu una Història d’Espanya des de l’òptica catalana i plurinacional, publicada durant els anys 50 juntament amb Joan Salas. Aquesta obra només generarà silenci entre la historiografia espanyola. Tal i com deia Joan Fuster, la condició d’escriptors perifèrics fa que la seva visió mai sigui acceptada pel nucli hegemònic de la historiografia castellana i madrilenya.
La intel·lectualitat espanyola, amb excepcions, sempre el rebrà amb reticències.
J.V. Foix va definir Soldevila com a “un home polit i mesurat, sense ambicions transcendents, amb més seny i bona voluntat que malfiança i malícia”. Com el definiria vostè en una sola frase?
Amb una frase, hauríem d’agafar la seva màxima, que retrata el seu propòsit com a intel·lectual: “Fer de Catalunya un poble normal”.