Expressem les nostres condolences per la recent defunció del polític, mecenes i advocat Josep Espar Ticó.
Com a gerent que va ser del Congrés de Cultura Catalana i patró vitalici de la nostra fundació tindrem sempre un deute immens amb el seu llegat que ens marca un camí a seguir.
Reproduïm a continuació un fragment del llibre “Un nova cultura per al Poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat” de Manuel i Mariona Lladonosa com a testimoniatge de l’impuls que el seu treball va suposar per al desenvolupament del Congrés de Cultura Catalana:
“El 14 de juliol del 1976 Josep Espar, un dels dinamitzadors coneguts del catalanisme resistencialista, era nomenat gerent del Congrés. Fou un pas decisiu per fer rutllar l’engranatge de la maquinària que movia aquella dinàmica i superar els problemes de recursos. Segons explica Josep Espar mateix a les seves memòries, hi va haver alguna reticència envers la creació d’una gerència, per començar de la banda del secretari Josep Pi-Sunyer, entre altres raons perquè la gerència podia xafar el terreny de la Secretaria General que presidia. Espar va formar un equip amb Júlia Gasset, Roser Do mingo i Montserrat Basses que va completar amb Montserrat Bayà, secretària personal de Pi-Sunyer.
Espar creia que calia evitar la dicotomia entre el Secretariat Cultural amb els seus àmbits i el Comitè Executiu i en proposava la revisió. Fill de Balaguer i actiu en aquesta vila i les terres de Lleida, el nou gerent tenia clara la visió comarcal i descentralitzada. Tot i que la seva preocupació principal era la llengua, per a ell els grans eixos del Congrés havien de ser la descentralització dels actes de cada àmbit, les campanyes de sensibilització al carrer, la promoció per mitjans audiovisuals i una exposició final del Congrés. Espar remarcava que encara que s’havia manifestat que el Congrés ha via de ser popular, a l’hora de la veritat els qui s’inscrivien a les ponències dels àmbits eren els experts o tècnics. Què se’n feia llavors amb tanta gent que s’hi estava apuntant? La solució, per a ell, era, a més a més, fer estudis sobre els diferents camps culturals, iniciar unes «campanyes en les quals tothom pogués participar». La mateixa voluntat participativa a escala comarcal el duia a considerar la necessitat que els actes finals de cada àmbit es fessin en ciutats o viles dels diferents territoris. És a dir, enfront d’una reunió general a l’estil dels congressos convencionals, es tractava que cada una de les temàtiques tingués un espai final propi. Amb aquesta descentralització es posaria en marxa la gent activa d’una sèrie de comarques. Les propostes d’Espar foren acceptades per Maria Antònia Oliver, la cap del Secretariat Cultural i donarien lloc a unes noves jornades de treball del Congrés, aquest cop a Lloret de Mar (Espar, 2001: 257-259).
El fet és que una setmana després del seu nomenament, Josep Espar va proposar al Comitè Executiu la celebració d’unes jornades de reflexió i debat sobre el futur del Congrés amb la participació del mateix Comitè Executiu, el Secretariat Cultural, l’equip de gestió, les secretaries tècniques de les Illes, el País Valencià, Andorra i la Catalunya Nord. S’havia acordat, també, l’adhesió del Congrés a la Marxa de la Llibertat, mentre l’equip de gestió s’anava ampliant. Josep Millàs havia substituït Rafael Ribó, Miquel Bes exerciria d’adjunt financer i Anna Balletbò de cap de premsa, com ja venia fent des del començament. Segons Fuster, Josep Millàs s’oferí a treballar gratuïtament i Miquel Bes, directiu de Catalana de Gas, fou alliberat per Pere Duran i Farell (Fuster, 1978: 52-53; Espar, 2001: 263; Balletbò, 2004: 87). Les jornades de reflexió es farien passat l’estiu: el 18 i 19 de setembre, a l’Hotel Monterrey de Lloret de Mar. S’havia acordat, també, convocar-hi un representant de cada vegueria del Principat i el president i secretari de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona. Pràcticament tota la gent convidada hi assistiria, unes vuitanta persones. Josep Espar, d’acord amb l’acta de la reunió, hi presentaria una proposta general d’actuació d’acord amb la idea de descentralització i el projecte de les campanyes i les accions populars. El Congrés, diria Espar, s’havia plantejat en uns moments històrics diferents dels que s’estaven vivint en aquells moments i ara calia adaptar-se a la nova situació i s’havia de «tenir en compte, per tant, que la gent dona credibilitat al Congrés perquè no respon a cap interès de grup particular».“
Foto: J.M. Montaner