Per Montserrat Casals Genover, vicepresidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana
El Comitè Executiu de la Fundació en va demanar fer la semblança d’en Miquel i la seva vinculació amb Fundació Congrés de Cultura Catalana, intentaré fer-me mereixedora de l’honor que em suposa parlar d’en Miquel.
En Miquel ha estat trenta-vuit anys vinculat a la Fundació (es diu aviat trenta-vuit anys).
En aquests trenta-vuit anys en Miquel ha estat primer vocal del Comitè executiu (cinc anys), després l’any 1990 va formar part del patronat, i va continuar al C.E. no com a vocal sinó director d’Activitats del Comitè executiu. I l’any 2016 va ser elegit president de la Fundació, càrrec que va exercir fins que l’any 2019 que ens va demanar ser substituir per començar una lluita personal, però sense deixar el patronat de la Fundació i sense deixar d’estar gairebé fins als últims dies, pendent del que fèiem i decidíem.
Crec que el Projecte de la Fundació es corresponia molt amb la seva manera de fer amb el seu caràcter discret i generós, per això els seus trenta-vuit anys a la Fundació. D’aquests trenta-vuit anys 25 ho són com a director d’activitats, la qual cosa fa que Per parlar d’en Miquel i la Fundació és impossible no referir-se a les activitats d’aquesta.
Jo vaig entrar a la Fundació l’any 1991, han estat trenta-dos anys l’un al costat de l’altre, sense gaires escarafalls, sense necessitat de grans reunions, un cop vaig entendre el projecte Fundació i ens vàrem conèixer, ens creuàvem una mirada i ja ho teníem tot entès, ell no tenia mai un retret per ningú, acceptava el pensament diferent dels altres com una cosa natural, sempre clar que partíssim d’uns mateixos valors, s’entén.
Quan en Miquel va entrar a la Fundació com a vocal l’any 1985, els projectes de la Fundació eren immensos, aquell any se celebrà la I Conferència econòmica de la Mediterrània nord-occidental, en la mateixa a banda d’estudiar l’economia dels països de la zona, es dibuixava la idea que hi ha quelcom més que els països. El que genera nexe i relacions, mes ella de les fronteres polítiques són les regions naturals com ara la mediterrània.
Anys més tard 2011 vàrem celebrar la II Conferència de la mediterrània Nord Occidental i l’any 2012 es varen presentar les conclusions. Però aquell any 1985 en què en Miquel entra a formar part de la FCCC, a banda de les activitats ordinàries de premis beques i ajuts, el més important era l’Organització del II Congrés internacional de la Llengua Catalana al que el C.E. li dedica tots els esforços i crec que aquest va ser el motiu que en Miquel entrés a formar part del Comitè executiu, l’Organització del II Congrés internacional de la Llengua Catalana.
Aquest congrés va tenir tres etapes la d’organització l’any 1985, la de celebració l’any 1986 i finalment la de conclusió i edició dels diferents documents de cada una de les àrees, que s’inicia l’any 1987 i que en Miquel li costa perseguir als ponents més de cinc anys, en què per degoteig es varen aconseguir publicar els nous volums de les intervencions. Però cal destacar com a treball insigne del Congrés el llibre blanc de la unitat de la llengua Catalana. Que el va dur a fer presentacions arreu dels Països Catalans, durant cinc anys!!, ho mirava i no m’ho creia fins a l’any 93/94
Deu anys més tard, l’any 1996 la Fundació va voler commemorar l’efemèride i el director d’activitats va idear i va organitzar juntament amb la UOC, la primera videoconferència múltiple comunicant simultàniament sis seus d’arreu dels països catalans. A mi em va tocar anar a Girona amb Antoni badia, ell es queda a l’aula magna d’aquesta universitat, la resta del C.E. era a Lleida Tarragona, Palma València, Perpinyà…
L’any 1985 es lliura el primer premi d’estudis històrics, biografies i memòries, que avui commemorem i que sent ell el director d’activitats de la Fundació es va rebatejar com a premi FERRAN SOLDEVILA DE biografies memòries i estudis històrics, lliurant-se el primer guardo al mallorquí Gonçal López Nadal pel llibre “El corsarisme mallorquí a la mediterrània Occidental 1652 a 1698, un comerç forçat.” Del premi Ferran Soldevila ja s’ha explicat tot el seu funcionament, no em reiteraré.
Aquell mateix any, la Fundació crea el premi Internacional Ramon Llull. El primer guardonat és de l’any 1986 i com no podia ser d’una altra manera va ser guardonada l’Anglo Catalan Society.
Pel que fa al premi Internacional Ramon Llull, un dels que més li agradaven a Miquel els primers anys es va lliurar en Col·laboració amb l’IEC, després el va lliurar la Fundació tota sola fins que es va crear L’institut Ramon Llull, i en Miquel ens va suggerir que el natural era que el premi el lliuressin les dues institucions juntes. Aquest premi es va dissenyar per guardonar a persones o institucions d’arreu del món, que s’hagin distingit pels seus estudis o per la promoció de la realitat històrica i cultural catalana, o per la constant traducció d’obres literàries en català a qualsevol llengua i també per guardonar a aquelles persones o entitats d’arreu del món que defensin les cultures sense estat. Crec que aquesta última base era una de les que més ens agradava al dos.
Va lluitar per tots ells, en alguna de les batalles va ser vençut, però totes les altres va reeixir com ho demostra el lloc on estem i el premis que lliurem.
Tal com ell va expressar clarament en fer el balanç dels deu anys d’activitats de la Fundació calia distingir 3 etapes:
De 1980 a 1985 en què es prodigaren ajuts de tota mena a un ampli ventall d’iniciatives, suplint en part les mancances de l’administració pública catalana que no tenia els traspassos i competències.
Una segona etapa en què el pes i el compromís del II congrés Internacional de la Llengua catalana condicionaren greument i volgudament les a les activitats de la Fundació i per últim des de 1989 en què s’han obert noves ofertes de suport a la cultura Catalana a les que ell va esmerçar tota la seva imaginació i així, A les activitats corrents de difusió i promoció de la cultura catalana tant a l’interior com a l’exterior a L’interior ajudant i participant en iniciatives com els ajuts a la publicació de tesis doctoral, etc. a l’exterior, aprofundint els contactes amb l’Anglo Catalan Society, North amereican Catalan Society, la Catalanística Hongaresa, el centre d’estudis Catalans a París, o els Catalanistes Alemanys, no em facin pronunciar el nom de l’associació.
Com a director d’activitats va anar incorporant, a mesura que les universitats feien la seva feina i les institucions públiques també, el nou vessant d’activitat i de la Fundació que va ser la de crear i difondre pensament, sense deixar de fer els premis, sense deixar les col·laboracions amb altres entitats.
Els projectes Congres de Cultura Catalana acollien tota mena d’iniciatives que no trobaven el suport allà on se’ls havia de donar i així les jornades de les associacions de laringectomitzats 1992, realment un es pregunta que feia la Fundació en aquestes jornades i feia allò que en Miquel sabia fer bé, i que la Fundació recolzava, escoltar i donar veu. Llegint-me els documents publicats em va sorprendre veure una reivindicació tan simple, tan bàsica, tan necessària, avui no entenem la crida, però aquells anys noranta, es considerava que un cop curat o no el càncer, el malalt era donat d’alta sense que ningú l’ensenyes a parlar i a comunicar-se, deixava de ser un problema mèdic, quan un trencament d’un os o una estrebada, un cop soldats, tenien un seguiment en la rehabilitació medica per tal de recuperar la mobilitat. Què hi ha més social que la comunicació? I com no podia ser d’una altra manera, varen trobar en el director d’activitats i en la Fundació el suport necessari per poder reunir-se i fer una crida sobre les seves necessitats.
No repesaré totes les jornades, les dels últims anys estan a la plana web de la Fundació, però, repassant totes les activitats que va dissenyar i dirigir, participar o organitzar, he quedat aclaparada de la gran quantitat d’activitats i diverses, que fa la Fundació unes de puntuals altres de recurrents i totes elles, i enfocades des de les perspectives del Congrés de Cultura Catalana, Identitat nacional, normalització de la cultura com un element bàsic de la nostra societat, i concepte de Nació en el seu sentit més ampli, en aquests tres punts en Miquel i hi creia, els aprofundia i en va fer una part important de la seva vida.
La seva etapa de director d’activitats i de president va ser molt fructífera, i d’ell hem après la generositat, de tenir una idea i deixar que un altre la gestioni. Assolir amb un enorme somriure les critiques i no copsar-les com un fracàs sinó com una espero per continuar. Ser un lluitador constant per allò en el que creia, les seves llengües, en aquest cas la nostra llegua la nostra cultura i el nostre país.
Per ell el Congrés de Cultura Catalana va ser (cito textualment) “… com una enorme rovello després d’anys de sequera: una enorme mobilització articulada de la societat catalana amb ramificacions a la resta de països de llengua catalana per temes no estrictament culturals”
En Miquel, ens va dir que, en recuperar les institucions del país, potser vam dimitir tots una mica massa i ara es tracta de recuperar més iniciativa des de la base social. Si va posar, i ho va aconseguir:
“Tenim més clar quins són els nostres fonaments i quina és la nostra missió: treballar per crear pensament sobre com construir una nació lliure, diversa i cohesionada, articulada en els diferents territoris de, cultura catalana a través de l’acció de les entitats.
Imaginar el país, com en el Congrés de Cultura Catalana, aixoplugant tots els àmbits de la cultura entesa de manera transversal, amb els instruments d’avui, esdevenint un laboratori singular d’idees i establint relacions-xarxa amb els actors de la societat civil. Això ens obliga a repensar-nos per tal d’esdevenir un instrument eficaç al servei d’aquesta contribució que volem fer en conjunt dels nostres països”.
Miquel Strubell i Trueta
Moltes gràcies, Miquel per ser-hi sempre
Montserrat Casals Genover